Fritz Haber

Nasqué el 9 de desembre de 1868 a Breslau (Alemanya) actualment Wroclaw (Polònia), en el si d’una de les famílies jueves i benestants més antigues de la ciutat. La seva mare morí uns mesos després del seu naixement, el seu pare tenia una fàbrica de pigments, tints i productes farmacèutics  que era una de les empreses importadores més grans d’Alemanya. La família estava plenament integrada en la societat alemanya i si bé mantenia algunes tradicions  i ajudava la comunitat jueva  no freqüentava gaire la sinagoga. De fet, Haber s’identificava molt més com a alemany que no pas com a jueu.^[2] Estudià en una escola primària, oberta a catòlics, protestants i jueus, i als 11 anys anà al St. Elisabeth Gymnasium – on ja se separava els alumnes per la seva religió –. El 1886 ingressà a la Universitat de Berlin (actual Universitat Humboldt de Berlin), però no li agradà gaire i es traslladà a la Universitat de Heidelberg, on estudià amb Robert Bunsen. Després de fer el servei militar anà a l’Escola Tècnica de Charlottenburg (actual Universitat Tècnica de Berlin), a treballar amb Carl Theodore Libermann sobre el piperonal. La tesi doctoral resultant, Ueber einige Derivative des Piperonals (Sobre alguns Derivats del piperonal) la presentà l’any 1891, a la Universitat de Berlin ja que a Charlottenburg encara no atorgaven el títol de doctor. Passats tres anys intentat consolidar un futur professional treballant en diverses empreses, inclosa la del seu pare, realitzà unes estades postdoctorals – després d’un intent infructuós d’entrar a l’Institut de Química Física que Wilhelm Ostwald havia fundat a Leipzig–  a l’Escola Federal Politècnica de Zúric,  amb Georg Lunge.^[3] Passà un parell d'anys, entre 1892 i 1894, a la Universitat Friedrich Schiller de Jena amb Ludwig Knorr, moment que aprofità per convertir-se al protestantisme, probablement amb l’esperança de tenir una millor carrera professional. El 1894 ingressà al departament de Química Tècnica, a la Universitat de Karlsruhe dirigit per Hans Bunte.  Fou a Karlsruhe quan comença a interessar-se pel desenvolupament de processos industrials bàsics, en concret sobre la descomposició tèrmica d’hidrocarburs. Publicà un primer llibre sobre el tema que li va servir de tesi d’habilitació i promocionar-se a privatdozent.^[4] El 1898 s’interessà per la teoria i la pràctica de les aplicacions industrials de l’electroquímica, que quedà reflectit en un altre llibre Conceptes bàsics d’electroquímica tècnica^[5]. Treballà, també, en altres àrees, entre les que destaquen tints i materials tèxtils; preparació electroquímica de compostos orgànics, com el nitrobenzè^[6] ; cel·les de combustió i l’elèctrode de vidre que portaren, posteriorment, a la construcció del pHmetre. L’any 1906, obtingué la càtedra de Química Física de Karlsruhe.  

L’any 1911 fou nomenat director de l’Institut de Química Física i Electroquímica de Berlin, situat al ^[1]barri de Dahlem, que s'acabava de fundar, que fou rebatejat amb el seu nom, Institut Fritz Haber de la Societat Max Planck, el 1953. N'ocupà la direcció fins el 1933, quan començaren a aplicar-se les lleis anti-jueves del règim nazi. S’exilià a Cambridge on fou acollit per William J. Pope, però només hi romangué, per raons de salut, uns mesos. Morí d’un atac de cor a Basilea, el 29 de gener de  1934, quan estava preparant el trasllat a l’Institute Daniel Sieff Research, actual Institut Weizmann de Ciències, que Chaim Weizmann –futur primer president d’Israel– havia fundat a Rehovot, en aquells moments pertanyent al Mandat britànic de Palestina.^[1]

L’any  1901 es casà amb Clara Immerwahr, que fou la primera dona a doctorar-se en química a la Universitat de Breslaw, tingueren un fill, Hermann. Clara se suïcidà el maig de 1915; s’ha especulat molt sobre les raons del suïcidi i no pot descartar-se que una causa fos la seva oposició al paper jugat per Haber en el desenvolupament de la guerra química durant la Primera guerra mundial. L’any 1917 es casà amb Charlotte Nathan, una secretària de l’Institut - que a l'igual que Clara s'havia convertit del judaisme al cristianisme abans de casar-se amb Haber- tingueren dos fills, Eva i Ludwig, i es divorciaren el 1927. Aquest fill, Ludwig Fritz Haber (1921-2004), fou un destacat economista britànic autor d'un llibre sobre la guerra química durant la Primera guerra mundial.^[7]

Des de 1894 fins al 1911, juntament amb Carl Bosch, desenvoluparen el procés de Haber, que és la formació catalítica d'amoníac sintètic a partir de nitrogen atòmic i hidrogen, en condicions atmosfèriques d'alta temperatura i pressió i que posteriorment, per oxidació en presència d'un catalitzador, pot transformar-se en àcid nítric. El procés Haber-Bosch fou una fita en la química industrial, perquè separava la producció de productes químics nitrogenats, com fertilitzants i explosius químics, des de dipòsits naturals, especialment nitrat de sodi. La disponibilitat sobtada de fertilitzant nitrogenat barat se li atribueix evitar una catàstrofe o crisi de població, evitant així la catàstrofe predita per Thomas Malthus, tot i que Alemanya ho aprofità per poder rearmar el seu arsenal.

Interessat en la recerca de reaccions de combustió, la separació d'or i d'aigua de mar, l'efecte d'absorció i l'electroquímica, durant la Primera Guerra Mundial fou el responsable de desenvolupar les primeres armes de destrucció massiva que es coneixen, entre ells diversos gasos verinosos com el gas mostassa, que es van utilitzar al camp de batalla amb el resultat de milers de víctimes mortals. Tot i l'oposició de la seva esposa, Clara, que se suïcidà en saber que Haber treballava en la creació d'armes de destrucció,^[8] Haber realitzà diversos estudis de l'efecte dels gasos, formulant una relació matemàtica simple entre la concentració de gas i el temps d'exposició necessari, coneguda com la regla de Haber.

El 1918 fou guardonat amb el Premi Nobel de Química per la síntesi de l'amoníac a partir dels seus elements, excloent els seus treballs sobre armament químic. El premi fou anunciat el 13 de novembre de 1919 però no fou entregat fins al juny de 1920, i no fou molt ben rebut per la comunitat científica per la seva participació en l'armament de l'exèrcit alemany durant la Primera Guerra Mundial.

Malgrat les seves contribucions durant la Gran Guerra, els nazis el van forçar a emigrar d'Alemanya l'any 1933 a causa del seu origen jueu. Emigrà fins a Anglaterra, establint-se uns quants mesos a Cambridge, i considerà la possibilitat d'establir-se al Mandat Britànic de Palestina, però finalment morí convalescent en un hotel de Basilea el 29 de juny de 1934.

La seva segona muller, Charlotte, amb els seus dos fills s'instal·laren a Anglaterra, mentre el seu fill Hermann, nascut del seu primer matrimoni, emigrà als Estats Units durant la Segona Guerra Mundial. Molts dels membres de la família de Haber moriren en camps de concentració, possiblement enverinats per l'ús de la seva invenció, l'insecticida Zyklon B.

• «Fritz Haber» (en anglès). The Nobel Prize. The Nobel Foundation.
• (portuguès) Grandeza e decadência de Fritz Haber Biografia de Fritz Haber escrita per Arkan Simaan i traduïda per la Sociedade Portuguesa de Química