La prudència és una de les virtuts clàssiques i es considera com la capacitat de jutjar correctament la situació i no actuar prenent riscos innecessaris. S'oposa a la temeritat. La persona prudent pot valorar correctament els avantatges i desavantatges de qualsevol decisió ètic i per tant serà més probable que actui correctament.

La prudència a la mitologia clàssica es personificava com a Metis; Luca Giordano.

Els grecs consideraven la prudència com la "mare" de qualsevol altra virtut, ja que suposa el judici previ de la situació. Estava molt lligada amb l'equilibri entre extrems i l'harmonia, estat ideal. Tomàs d'Aquino va recollir aquesta concepció i va anomenar-la "auriga de les virtuts", ja que les condueix totes.

El catolicisme, al seu catecisme, la defineix com la capacitat de crear o actuar tenint en compte els sentiments, llibertats i derets dels altres que es puguin veure afectats per la teva obra, així com l'habilitat per comunicar-se usant un llenguatge clar i respectuós.

Els Estoics varen al·legoritzar Metis com a personificació de la prudència, forma en la qual va perdurar al temps del Renaixement.[1]

Al segle xvii Baltasar Gracián escriví un recull de 300 aforismes titulat Oráculo manual y arte de prudencia on explicava com ser prudent.[2]

Parts de la prudència

modifica
  • memòria: ja que la persona ha de recordar passats esdeveniments i no falsejar-los per poder tenir-los en compte a l'hora de decidir en el present
  • intel·ligència: la persona ha de jutjar la situació amb la raó
  • docilitat: cal tenir la ment oberta per considerar extrems no previstos i adaptar-se al canvi
  • providència: entesa com la capacitat d'anticipar-se al futur i preveure les conseqüències dels actes presents
  • precaució: habilitat per minimitzar el risc

Vegeu també

modifica

Referències

modifica
  1. A.B. Cook, Zeus (1914) 1940, noted in Brown 1952:133 note.
  2. Blanco, Emilio. «Prólogo». A: El arte de la prudencia. 1a edició (3a reimpressió). Barcelona: Ariel, 2015, p. 10-11.