Wilson (pel·lícula)

La història comença el 1909, quan Wilson (Alexander Knox) més conegut com el cap de la Universitat Princeton i l'autor de diversos llibres sobre el procés democràtic. Instat a optar per Governador de Nova Jersey per la maquinària política local, Wilson aviat prova que va a la seva, no comprometent-se amb ningú i dedicat a la veritat a qualsevol cost.^[1][2]

• Alexander Knox: Woodrow Wilson
• Charles Coburn: Professor Henry Holmes
• Geraldine Fitzgerald: Edith Bolling Galt
• Thomas Mitchell: Joseph Tumulty
• Ruth Nelson: Ellen Wilson
• Cedric Hardwicke: Senador Henry Cabot Lodge
• Vincent Price: William Gibbs McAdoo
• William Eythe: George Felton
• Sidney Blackmer: Josephus Daniels
• James Rennie: Jim Beeker
• Marcel Dalio: Georges Clemenceau
• Charles Halton: Coronel House
• Mary Anderson: Eleanor Wilson
• Robert Barrat (no surt als crèdits): Secretari d'Agricultura Edwin Meredith
• Will Wright
• Francis X. Bushman (no surt als crèdits): Barnard Baruch

• 1945: Oscar a la millor direcció artística per Wiard Ihnen, Thomas Little
• 1945: Oscar a la millor fotografia per Leon Shamroy
• 1945: Oscar al millor muntatge per Barbara McLean
• 1945: Oscar a la millor edició de so per Edmund H. Hansen (20th Century-Fox SSD)
• 1945: Oscar al millor guió original per Lamar Trotti
• 1945: Globus d'Or al millor actor dramàtic per Alexander Knox

• 1945: Oscar al millor actor per Alexander Knox
• 1945: Oscar al millor director per Henry King
• 1945: Oscar als millors efectes visuals per Fred Sersen i Roger Heman Sr.
• 1945: Oscar a la millor banda sonora per Alfred Newman
• 1945: Oscar a la millor pel·lícula

La pel·lícula va ser escrita per Lamar Trotti i dirigida per Henry King. La filla de Wilson, Eleanor Wilson McAdoo, va servir com a consellera informal.^[3] El periodista Ray Stannard Forner, una autoritat que Wilson va servir com un assessor.

La pel·lícula va informar perdues de 2 milions de dòlars per la Fox^[4]

Encara que la pel·lícula va ser majoritàriament criticada,^[5] va guanyar cinc Oscars, i és també recordada per ser un gran fracàs econòmic. El crític de cinema Manny Farber era particularment inentusiasta, definint la producció com a "costosa, tediosa i impotent" mentre escrivia: "L'efecte de la pel·lícula és similar al produït per les postals comprades en estacions de ferrocarril, que es despleguen com acordions i et mostren els punts d'interès de la ciutat ... Els productors podrien haver mostrat més sobre la Guerra Mundial, la pau a Versalles, i el mateix Wilson, però que el deixen fora de la pel·lícula de la mateixa manera que els tuguris queden fora de la tria de postals ... "^[6]