Vés al contingut

Alertador

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Revelador d'informació)
Anything to Say?, escultura itinerant de bronze de Davide Dormino dedicada als alertadors, situada a l'Alexanderplatz de Berlín. Les tres persones representades són Edward SnowdenJulian Assange i Chelsea Manning.

Un alertador[1] (en femení, alertadora) és una persona que treballa per a un organisme i denuncia públicament o a un tercer les faltes o les irregularitats comeses per aquest organisme per motius d'interès públic.[2]

El terme anglès whistleblower ('xiulador'), prové de la pràctica dels oficials de policia britànics que sonaven els seus xiulets quan s'adonaven de la comissió d'un crim per a alertar al públic i altres policies del perill.[3] En neerlandès es diu klokkenluider ('campaner'), en referència a la persona que fa sonar la campana d'alarma.[4] El límit entre un alertador, un terme amb una connotació ètica positiva i un delator o traïdor amb una connotació negativa depèn del punt de vista de l'observador.[5] En denúncies en l'àmbit polític, sovint cal una distància històrica per tal de poder triar entre alertador i traïdor. L'eticitat de l'acte depèn damunt de tot de l'absència d'ànim de lucre o altres beneficis personals en l'alertador.

Aquesta revelació pot ser de diversos tipus: una violació d'una llei, una regla o regulació que pot ser una amenaça a l'interès públic. Es tracta sovint de frau financer, d'abusos de béns socials, no respecte sistemàtic de lleis de salut o seguretat o de corrupció política i econòmica. Com generalment la persona pertany a aquesta mateixa organització que acusa, l'organització invoca la ruptura del secret professional o l'abús de confiança i àdhuc espionatge quan es tractaria de secrets d'estat per a contraatacar.

Els alertadors poden fer les seves al·legacions internament, amb altres persones, en l'organització o, externament, a reguladors, agències, grups mediàtics o grups que tinguin una relació amb el tema. Es troben sovint en un conflicte personal entre la seva lleialtat a l'organització, la seva consciència ètica i els riscs als quals s'exposen: represàlies, pèrdua de la feina i llargs plets costosos. En un estat de dret les regles internes d'una organització no poden ser contràries al dret públic i una organització no pot en qualsevol cas obligar els seus membres o empleats de silenciar actes criminals o errors majors. El que sí que pot prohibir-se és la revelació de secrets de fabricació, de plans estratègics ecc. Uns altres secrets protegits poden ser les confidències obtingudes dins una relació d'assistència individual per un metge, un advocat o un terapeuta, o també el dret d'un periodista de no revelar les seves fonts.

[modifica]

Després d'uns escàndols a l'inici del segle, la Unió Europea va decretar el 2004 unes disposicions més estrictes per a reglar la denúncia d'irregularitats. El 2012 es van actualitzar les disposicions per tal de recordar als empleats que: «tot i que la denuncia és un dret en molts sistemes jurídics, al cas d'empleats de la Unió Europea, és un deure.[6] En certs casos, l'omissió d'una denúncia pot considerar-se com a complicitat. El desembre de 2010 el Senat dels Estats Units va aprovar un projecte de llei que protegeix els empleats governamentals que informin de casos d'abús, frau i malbaratament.[7] L'Agència espanyola de protecció de dades va propagar un sistema de denúncies internes dins les empreses, compatible[8] amb les disposicions de protecció de dades personals. L'OCDE va decretar una directriu voluntària per a empreses a la qual recomanen que l'empresa «estableix mecanismes de protecció de treballadors que de bona fe, donen el senyal d'alarma […] o que informen les autoritats públiques competents de pràctiques contràries a la llei.»[9]

Tot i això, a Espanya aquesta pràctica és quasi desconeguda.[10] A Catalunya, l'Oficina Antifrau va crear-se el 2008 i un dels seus papers en la lluita antifrau als serveis públics consisteix a donar un canal discret per a alertadors de frau als serveis públics de la Generalitat.[11] La situació d'empleats d'empreses privades incita a la prudència: cal verificar si no hi hagués un procediment intern per seguir o una autoritat pública (policia, tribunal...) competent per contactar abans d'adreçar-se a les mitjans de comunicació. És important disposar de proves i d'un fitxer ben documentat, incloent-hi els passos empresos després de conèixer la irregularitat. S'aconsella d'informar-se sobre els seus drets i deures prop del seu sindicat o un advocat.[12]

Alertadors destacats

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. «alertador». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. [Consulta: 21 novembre 2020].
  2. Consulta Optimot: La paraula anglesa whisthleblower és una paraula de la llengua general que en català es pot traduir per denunciant, esbombador, delator o revelador. Qualsevol d'aquests mots podria ser adequat per a designar la persona que fa saber, que fa públic o que dona a conèixer una situació o un fet que en principi hauria de quedar amagat. En el context concret de WikiLeaks, les denominacions més adequades semànticament serien denunciant o revelador, amb el sentit de 'persona que treballa per a un organisme i denuncia públicament o a un tercer les faltes o les irregularitats comeses per aquest organisme'.
  3. Winters v. Houston Chronicle Pub. Co., 795 S.W.2d 723, 727 (Tex. 1990) (Doggett, J., concurring).
  4. Guido Geerts & Ton den Boon, «Noodklok», Van Dale Groot woordenboek der Nederlandse Taal, Utrecht-Antwerpen, Van Dale Lexicografie, 1999, pàgina 1653 (en català: Van Dale Gran diccionari de la llengua neerlandesa)
  5. Marco Bardazzi, «Robar secrets no canvia la història»[Enllaç no actiu], La Stampa, 11 de juny de 2013]
  6. «La Comisión presenta nuevas directrices para recordar a su personal su obligación de denuncia en caso de irregularidades» (castellà), Comissió Europea, 6 de desembre de 2012 (en català: La Commissó presenta directiues noves per a remembrar al seu persona que tenen una obligació de denuncia en cas d'irrigularitats) [consuta el 30 de juny de 2013]
  7. «Senate passes whistleblower protection bill». The Washington Post, 12-12-2010. [Consulta: 13 desembre 2010].
  8. «Creación de sistemas de denuncias internas en las empresas (mecanismos de “whistleblowing”)» (castellà), Agència espanyola de protecció de dades, (en català: Creació de sistemes de denúncies internes a les empreses (mecanismes de “whistleblowing”))
  9. OCDE «Líneas directrices de la OCDE para empresas multinacionales» citat per Comissions Obreres, «Línies directrius de l'OCDE per a empreses multinacionals»
  10. Ramon Alcoberro i Pericay, «WHISTLEBLOWING - Denúncia d'irregularitats», Filosofia i pensament, s.d.
  11. La protecció de l'informant: una alternativa segura al silenci al web oficial de l'Oficina Antifrau de Catalunya
  12. Guido Strack, director de l'associació Whistleblower Netzwerk, a l'article «Wie sicher leben Informanten, Herr Strack?» Der Spiegel, 1 de juliol de 2013, pàgina 45 (en català: Com és la seguretat d'informants, senyor Strack?)
  13. Tarín, Santiago; Aroca «Dos cargos municipales, investigados en una red de sobornos en Barcelona». La Vanguardia, 28-10-2010.

Enllaços externs

[modifica]