Joan Cortada i Sala

Joan Cortada i Sala

Biografia
Naixement	21 març 1805 Barcelona
Mort	9 juliol 1868 (63 anys) Sant Gervasi de Cassoles (Catalunya)
Dades personals
Formació	Universitat de Cervera Universitat de Barcelona
Activitat
Ocupació	historiador, escriptor, professor d'universitat, periodista, polític
Ocupador	Universitat de Barcelona
Membre de	Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona
Moviment	Romanticisme
Alumnes	Miquel Arañó i Majó
Família
Fills	Gonçal Cortada i Carreras

Joan Cortada i Sala (Barcelona, 1805 - Sant Gervasi de Cassoles, 9 de juliol de 1868)^[1] fou un novel·lista, periodista i historiador català.

Notes biogràfiques[modifica]

Fou agent fiscal fins al 1840 a l'audiència barcelonina i després es dedicà exclusivament a l'ensenyament i a les lletres. Fou professor d'història a la Universitat de Barcelona. Fou membre de l'Acadèmia de Bones Lletres (1835), de la Societat per al Foment de la Il·lustració,^[2] bibliotecari i primer conservador del museu, membre de l'Acadèmia de la Historia, de Madrid, i president de la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País (1839). Va ser col·laborador del Diari de Barcelona des de 1838 amb el pseudònim Abén Abulema, i a El Telégrafo, amb el de Benjamín. Va traduir George Sand i Eugène Sue.^{[cal citació]}

Literatura^{[cal citació]}[modifica]

Cortada és un dels primers escriptors que aborda els temes catalans en l'àmbit de la novel·la històrica en castellà. Va escriure primer Tancredo en el Asia (1833), que reviu l'amor d'un cristià per una noble musulmana en el context de la primera croada, però la consagració literària li arriba amb les següents narracions, La Heredera de Sangumí (1835), dins de l'estètica del Romanticisme, i El rapto de doña Almodís (1836), ambdues novel·les històriques que transcorren a la Catalunya del segle xii. A Lorenzo –Llorenç, en la traducció de Jesús Moncada– (1837) reviu els costums dels trobadors descrivint fins i tot una cort d'amor. El templario y la villana (1840-1841) tracta sobre l'amor impossible d'un cavaller templer, a causa del seu vot de castedat. Ambdós moren en l'assalt de Jaume el Just al castell de Rocafort.

La seva obra més interessant és Cataluña y los catalanes (1860), conjunt d'articles publicats originàriament a El Telégrafo l'any anterior en defensa de l'actuació històrica dels catalans, on el regionalisme és presentat, per primera vegada, com un valor polític. La seva publicació, en català, al setmanari La Barretina, el 1868, ocasionà la suspensió governativa de la revista.

Defensà sempre la llengua catalana, bé que la seva obra en català es limità a la traducció de La fuggitiva de Tommaso Grossi (La noia fugitiva, 1834), poema, i al discurs presidencial dels Jocs Florals de Barcelona, el 1864, a la restauració dels quals (1859) havia contribuït decisivament, i participà de manera indirecta però activa en el moviment cultural català del seu temps.

Òpera i d’altres textos per a l’escena[modifica]

La seva cantata Il regio imeneo, al·lusiva a les noces d'Isabel II, amb música de Marià Obiols, inaugurà el teatre del Liceu el 4 d'abril de 1847.^[4] L'any següent va escriure Corona artística del Gran Teatro del Liceo.^[5] Així mateix, va escriure llibrets d'òpera, com ara Arnaldo de Erill, musicat per Nicolau Guanyabens el 1859 o Gualtiero di Monsonís amb música de Nicolau Manent (1857), per a la qual Cortada adaptà la seva novel·la La heredera de Sangumí. Aquesta va esdevindre la primera producció lírico-dramàtica d'autor espanyol que va posar en escena el Gran Teatre del Liceu de Barcelona.^{[cal citació]}

Referències[modifica]

Bibliografia[modifica]

• Corminas, Juan. «Cortada, D. Juan». A: Suplemento a las Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de escritores catalanes. Burgos: Imprenta de Arnaiz, 1849, pàg. 89 [Consulta: 26 novembre 2015]. 

Enllaços externs[modifica]

• Joan Cortada i Sala a Almirall: portal de cultura i pensament del segle XIX de l'Ateneu Barcelonès