Vés al contingut

Josep Joaquim Landerer i Climent

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaJosep Joaquim Landerer i Climent
Biografia
Naixement1841 Modifica el valor a Wikidata
València Modifica el valor a Wikidata
Mort1922 Modifica el valor a Wikidata (80/81 anys)
Activitat
Ocupaciópaleontòleg, astrònom Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Premis

Josep Joaquim Landerer i Climent (València, 1841 - Tortosa, 1922) fou un geòleg, astrònom i autor de nombrosos estudis geològics i astronòmics (especialment de Júpiter i els seus satèl·lits).[1][2]

Biografia

[modifica]

Fill de pare suís[3] i mare valenciana,[4] des de molt jove va sentir una disposició natural vers l'astronomia i la geologia, disciplines que va conrear durant tota la seua vida, tot i que mai va cursar una carrera oficial, ja que només era titular d'un grau de batxiller en ciències per la Universitat de València.[4] El 1867 es va casar amb Dolores de Córdoba, filla d'un terratinent, i de llavors ençà va poder disposar de prou recursos econòmics per a dedicar-se als seus gustos intel·lectuals.[4] Força catòlic, de formació autodidacta[2] i defensor d'un pensament creacionista (oposat al darwinisme),[5] va evolucionar cap a postures transformistes o transmutadores de les espècies (una teoria biològica que explica l'aparició de les diverses espècies a partir de transformacions successives)[6] com és palès en aquest fragment del capítol tercer (De las causas que han presidido en la aparición y desaparición de las faunas) del seu llibre Principios de Geología y Paleontología:

«
"Els exemples són tan nombrosos i les observacions tan minucioses i tan exactes, que ja no és possible, sense mancar al criteri que serveix de norma en la ciència, i fins i tot al simple bon sentit, deixar de subscriure la idea que un gran nombre d'espècies procedeixen, per via de transformació, o evolució lenta i gradual de les espècies que les han precedit. Aquesta idea s'imposa imperiosament a l'esperit despreocupat, la finalitat del qual és la investigació de la veritat natural. Com més s'eixampla l'horitzó dels coneixements geològics i paleontològics amb l'estudi distès i assidu de la comparació de faunes, de la determinació d'espècies fòssils, de les condicions biològiques a que han estat sotmeses, en una paraula, com més vigor de raonament adquireix la intel·ligència, tant més racional apareix la doctrina expressada"[7]
»

Va suplir la manca de mitjans pròpia d'un particular per una constància i meticulositat notables, va dominar diversos idiomes i va ésser un dels primers ciutadans de l'Estat espanyol del seu temps que va poder publicar en revistes estrangeres: els seus primers articles van aparèixer a Les Mondes de l'abat Moigno i fou també autor de més de vint notes als Comptes rendus de l'Académie des sciences de París.[1] A la capital francesa va freqüentar els ambients del naturalista Gustave Frédéric Dollfus, dels astrònoms Camille Flammarion i Pierre Jules César Janssen. A Espanya es relacionà amb Juan Vilanova y Piera (catedràtic de Geologia i Paleontologia de la Universitat de Madrid), Josep Comas i Solà (director de l'Observatori Fabra de Barcelona), Ignasi Tarazona i Blanch (catedràtic de Cosmografia i Física del Globus a les universitats de Barcelona i València) i amb els directors d'alguns observatoris astronòmics espanyols: Tomás de Azcárate, León Herrero, el jesuïta Ricard Cirera, etc.[4]

En el camp de l'astronomia, les seues millors contribucions són les referents als satèl·lits de Júpiter, tema que li va ocupar molts anys. A partir de l'estudi de la polarització de la llum solar reflectida a la Lluna va arribar, en una investigació de gran originalitat, a la conclusió que es tractava d'un satèl·lit mort. Va predir amb gran exactitud la trajectòria de l'ombra en els eclipsis solars dels anys 1900 i 1905,[8][9] la qual cosa li va valdre el reconeixement d'autoritats espanyoles i internacionals (incloent-hi la Gran Creu de l'Orde del Mèrit Naval el 1900 i el premi Jules-Janssen que li va atorgar la Societat Astronòmica de França el 1901).[4] És de destacar el seu agosarat suport per a la instal·lació de l'Observatori de l'Ebre, segons va reconèixer el seu fundador i director Ricard Cirera.[1] Va sentir també una certa afició cap a la meteorologia i, especialment, la predicció de l'oratge. Pel que fa a la geologia, va conèixer molt bé els sòls del Maestrat i les seues aportacions són fonamentals per a conèixer l'estratigrafia del Cretaci a la zona esmentada: per exemple, va denominar sòl tenèncic a una classe de formació estratigràfica típica d'aquella comarca, amb característiques marcades tant des del punt de vista petrogràfic com paleontològic.[1][10]

La seua afecció als fòssils, que dibuixava amb un estil singular, el va portar a publicar una monografia sobre l'entorn de Tortosa, en la qual en figuraven 31 espècies noves. L'obra de Landerer Principios de Geología y Paleontología va tenir una acollida excel·lent i fou reeditada en diverses ocasions. Jaume Almera i Comas es va iniciar en la geologia amb els treballs de camp que va realitzar amb Landerer.[1][11][12]

Obres destacades

[modifica]
  • Monografía paleontológica del piso áptico de Tortosa, Chert y Benifazá (1872)[13]
  • Explicación del cuadro sinóptico de los terrenos primitivos (1873)
  • El piso Tenéncico o Urgo-Áptico y su fauna (1874)[6]
  • La región oriental de España en la época miocena (1877)[13]
  • Principios de Geología y Paleontología (1878)[6]
  • Ensayo de una descripción del piso Tenéncico (1878)
  • Estudio geológico de la región comprendida entre Tortosa y Castellón (1920)[13]
  • Las revoluciones del globo lunar
  • Estudios sobre el sistema de los satélites de Júpiter
  • ¿Vivimos en la época cretácea?[14]

Referències

[modifica]
  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Biografías y Vidas (castellà)
  2. 2,0 2,1 Martínez Naveira, Antonio, 1998. Sobre la historia de las matemáticas en Valencia y en los países mediterráneos: Lección magistral de apertura de curso. Lecciones magistrales. Universitat de València. ISBN 9788437034898. Pàgs. 221-225.
  3. Enciclonet (castellà)
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Joaquín Landerer, un personaje curioso en el panorama científico español Historia de la ciencia en España (castellà)
  5. Pelayo López, Francisco, 1999. Ciencia y creencia en España durante el siglo XIX: la paleontología en el debate sobre el darwinismo. Consell Superior d'Investigacions Científiques. ISBN 9788400078492. Pàgs. 221-225.
  6. 6,0 6,1 6,2 Gozalo Gutiérrez, R.; Navarro Brotons, V., 1996. "José Joaquín Lánderer (1841-1922): entre creacionismo y transformismo». Geogaceta (19). Pàgines 185-186. ISSN 0213-683X. [1] Arxivat 2016-03-05 a Wayback Machine.
  7. Cristian Aguirre, El testimonio paleontológico de José Joaquin Landerer. Parte 1 - ¿Darwin o diseño inteligente? (castellà)
  8. Docobo, J. A.; Fernández, I., 2012. "O estado da astronomía en España a comezos do século XX e a eclipse de sol do 17 de abril de 1912 en Galicia". Revista Real Academia Galega de Ciencias. Real Academia Galega de Ciencias, XXXI: 91–114. Pàgs. 97, 107-110.
  9. Glick, Thomas F., 2005. Einstein y los españoles: ciencia y sociedad en la España de entreguerras. Consell Superior d'Investigacions Científiques. ISBN 9788400083588. Pàgs. 29-30.
  10. Vernet Ginés, Juan, 1976. Historia de la ciencia española. Instituto de España, Cátedra Alfonso X el Sabio. Pàg. 254.
  11. Pelayo López, Francisco, 1999. Ciencia y creencia en España durante el siglo XIX: la paleontología en el debate sobre el darwinismo. Consell Superior d'Investigacions Científiques. ISBN 9788400078492. Pàg. 226.
  12. TheBiography[Enllaç no actiu] (anglès)
  13. 13,0 13,1 13,2 Sos Baynat, Vicente; Sanfeliu Montolio, Teófilo, 1983. La Geología de la provincia de Castellón y su bibliografía. Castelló de la Plana: Societat Castellonenca de Cultura. Pàgs. 50-52. [2]
  14. Del Prado, Narciso, 31 d'octubre de 1922. "José Landerer". La Alhambra (Granada) (556): 230–231. ISSN 1889-8572. Pàgs. 230-231.

Bibliografia

[modifica]
  • Linari, A. F., 1922. "Don José Joaquín Landerer y Climent". A: Ibérica, núm. 18, pàgs. 178-180.
  • Garrido, Julio, 1973. "Un precursor español de las investigaciones petrográficas de la superficie de la Luna: José Joaquín Landerer". A: Revista de la Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales, pàgs. 285-287.
  • Mandalla y Pueyo, Lucas: Los progresos de la Geología en España durante el siglo XIX (Discurs d'ingrés a la Reial Acadèmia de Ciències). Madrid, L. Aguado, 1897. Enciclopedia Universal Ilustrada, vol. 29, pàgs. 566-567.

Enllaços externs

[modifica]