Vés al contingut

Regnes bàrbars

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Europa just després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident

Els regnes bàrbars foren els primers regnes establerts a l'antic territori de l'Imperi Romà d'Occident pels pobles germànics, iranians, amazics, etc. després de les invasions bàrbares que tingueren lloc entre el segles iv i vi.[1]

A partir de les grans invasions, els pobles que acabaven d'arribar a les terres romanes començaren a fundar-hi regnes denominats «bàrbars» perquè no eren ni grecs ni romans, si bé alguns d'ells havien estat influïts per la cultura grecoromana, fins i tot alguns líders "bàrbars" van néixer dins de l'Imperi (pel qual, segons l 'Edicte de Caracal·la, eren ciutadans romans), sabien llatí i grec (com Teodoric el Gran) i formaven part de l'estructura imperial. Aquests conjunts poc definits donaren origen a una «reialesa» que ha estat discutida per la desaparició dels fœdi subjacents i el fet que els papes encara no intervenien en la coronació dels reis.

A partir del segle v, els pobles conquerits formaren la població d'aquestes entitats, de vegades conegudes com a potentats, que eren dirigides per una aristocràcia distinta de la població «romana» pels seus orígens, la seva llengua, els seus costums, el seu rol social (classe guerrera) i unes lleis de successió transmeses oralment.

La majoria d'aquestes potències locals foren efímeres. Aquests regnes, que corresponien a la fase d'estabilització dels pobles migrats, establiren codis legals i una administració embrionària (peatges, moneda, etc.). Els que sobrevisqueren a aquest període convuls es convertiren en regnes medievals.

Llista

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. Coumert, Magali. Presses universitaires de France. Les royaumes barbares en Occident (en francès), 2014. ISBN 9782130627340.